martes, 27 de diciembre de 2011



Vos trobe a faltaaar ;___;
He trobat una cosa que vaig escriure quan anavem a primer i que volia quellegireu ^^-

12, 1º, 1, El Pis.

És un espai, és el nostre espai, on es comença a assaborir un poc el concepte de la llibertat (que realment no la tenim, que ens ho paguen els pares, gràcies que poden fer-ho de moment). Hem ocupat aquest espai a penes un any però està tant impregnat de la nostra vida que veig impossible que quan marxem les parets ho suporten i es vagin avall.
Tres habitacions, dos banys, moblat, terrassa al pati interior (és un primer), cuina equipada, gas butà, calfador d’aigua elèctric, un poc més de 100 metres quadrats, 820 euros, despeses de comunitat apart.
Al costat d’un forn de pa, on no comprem mai, que car que és, i sempre té a la finestra uns pastissos que et fan la boca aigua, quina ràbia. El numero dotze, el timbre és el que està gratat i esborrat el nom, ja estava així quan vam arribar. La porta, tres graons, l’ascensor, però no fa gens de falta vivint en un primer, és molt lent i vell (un amic meu es va quedar atrapat a dins), només quan tornes amb la maleta del cap de setmana, o quan portes la motxilla, el tub de papers de dibuix, un carret amb cartrons per a ensenyar a la professora de color i un llenç excessivament gran penjat a l’orella, en aquests moments sí que fa falta, però normalment els graons de l’escala s’acurten a la meitat pujant-los de dos en dos. Ara ja es troba la porta i endins.
L’olor, és el primer que et ve (no pudent, que ja sabem que és un pis d’estudiants però no fa fàstic), tota casa té un olor característic, qui hi viu no es dona compte ja que el comparteix amb ella. Només ho fas si estàs molt de temps fora i tornes, com al meu poble. Ja no visc allí, ja no faig la mateixa olor.
S’estableix un vincle, no es sap si és per les persones que hi viuen que la casa té el mateix olor, o si és al revés. Quan vas a casa d’un amic tota fa la mateixa olor, més forta (que no pudenta), els seus pares també, la cuina, el bany, la germana, el passadís, el saló, tota.
-Sovint ens ve un olor, quan anem pel carrer, que ens transporta a un altre lloc, un en que hem estat fa algun temps, altres fa molt. Sembla, però, que estem allí realment, com quan Perec parla dels llits en que ha dormit i pot tornar-hi amb la imaginació, el mateix ocorre si es tanquen els ulls i et recordes d’un olor.
Pel passadís i a la majoria de les habitacions, les parets són de un groc llampant, amb parts de groc més intenses fetes segurament amb esprai pels antics inquilins allà on havien fet una rascada.
Costa molt d’imaginar a altres persones vivint ací, com he dit adés, està tan ple de nosaltres que no es pot u fer la idea que no sempre ha estat així i que algun dia deixarà d’estar-ho. Hi ha alguns indicis del passat, com les taques de les parets o la gran senyal de trànsit de prohibit el pas, però tot el sentiment que poguera tindre s’ha esfumat.
El pis es cau, potser les parets sí recorden qui ha viscut dins del seu espai, i de tant omplir-les i buidar-les de gent diferent amb tanta vida, els seus ciments s’esquerden i es veuen cicatrius pel dolor. No és per que la finca tingui uns trenta anys, tampoc per la humitat de ser un primer que fa que es dilaten els materials, segur és pel dolor.
El saló és el cúmul de la casa, més que la meva habitació, és on passem més temps, qui guarda una part de tots, no tan sols de qui hi vivim, sinó també de la gent que alguna vegada ha estat de passada, o ve freqüentment.
-Com uns mitjons que no són de ningú (més d’un parell).
-Bob, la nostra pedra-mascota.
-El misteri inexplicable de com la meva maqueta de plastilina roja del peu per a la classe d’escultura es va convertir en un membre fàl•lic que decora el damunt del televisor i ningú sap qui ho va fer.
-O la banyera, exacte.

La llum que entra per la finestra del saló i la poca corrent d’aire que espenta les fulles d’arbre que vam pintar i penjar del sostre és suficient com per a omplir aquesta habitació amb una cosa que no es pot tocar, però saps que es troba ací i et fa sentir-te bé, i et fa sentir-te a casa teva.
És el meu món, el meu espai particular, hi ha massa, és molt gran, no acabaríem mai. Alhora estic dins seu com ell ho està dins meu, del meu cap. Asseure’m en ell i parlar sobre ell després de haver llegit a Georges Perec és un regal, un homenatge, no sé si és més per al pis o per a mi.
Dins de poc ja no compartirem més espai que el de la memòria, quan ja no visquem ací, i cada vegada es trencarà més al veure la gent passar.